Voldria 4

 Em dic Johanna Puig. La gent em coneix com la Joanina. A l’Institut em deien Ina.

En Lluís se’n fotia del meu nom. Deia que era Jo Hanna, fent alusions a una musiqueta, cosa que no em feia cap gracia, i em treia de polleguera.

Del cert és que tota la meva vida voltava al seu voltant. Ell era lliure, jo callava.

Ara no em callo res. La mare es queixa. Diu que freni una mica.

Ho intento. Cal que ella no pateixi tant.

Quan em van diagnosticar depressió no ho va aceptar. Deia que era el dol per la separació i la manca del pare, que pot ser no ho havien superat.

Quan va morir el pare, jo tenia cinc anys, i el meu germà en tenia onze. No recordo aquells dies. Diu la psiquiatra que caldria una regressió, però no m’atreveixo. Em fa dubtar. El psicoanàlisi és un procés molt llarg.

Es clar que el papa és una absència irreemplaçable. He amanit els records i pot ser no ho són. Podria ser que jo hagi inventat allò, perquè una ment de nena petita no reté amb previsió.

Moltes vegades miro dins meu i parlo amb ell. Li dic el que pot ser no li diria si el tingues al davant.

Li explico que no m’agrado, que voldria evitar aquests moments d’ansietat i no menjar per menjar.

Li prometo que no vomitaré mai, que estic informada i no em vull fer més mal.

No m’agraden els miralls. No vull veure el meu reflexe. La mare els voldria per tot arreu, però ha consentit tenir només a la seva habitació. A les portes del seu armari de roba i al petit moble on ella pasa el seu temps per arreglar-se, com diu ella.

Allí té una capsa plena de colors per posar-se a la cara. Cremes de dia i de nit. I altres coses més. Quan era petita, em quedava bocabadada mirant com es maquillava. Diu la mama que ho fa pel pare, perquè ell va morir jove, i ella està envellint. La seva coqueteria és sana.

Jo no puc. En rento i prou. Tinc mania de no posar-me cap peça de roba dues vegades sense haver-la rentat. Diu ella que la rentadora no dona abast. Ara més, perquè faig servir chandal pel servei al menjador social.

No m’agrada vestir amb colors cridaners, i sempre porto sabates cómodes. La meva alçada m’ho permet. Sempre he estat de les més altes.

En Lluís i jo feien bona parella. Llàstima que ho va espatllar.

Es va disculpar, però també ho va reivindicar, perquè deia que no volia rebutjar les experiències de la vida. Això va ser definitiu. Ja no li tenia confiança, ja havia perdut el pes i millor deixar-lo córrer.

Voldria 3

 No va estar malament tirar pel dret. 

Encara que sempre porto alguna cosa per fer passar la gana, mentres estic fent servei o quan estic amb els meus nens d’escola no menjo res.

Diu la mare que em veu més prima. Pot ser hauria de dir menys grassa.

El cas es que penso massa en la meva condició i em sento assenyalada. Més per mi mateixa. No només pel fet de haver perdut el control i passar-me els límits, llençant pedres sobre la meva teulada.

Estaré uns dies sola a casa. No del tot, perquè el Gere ho és tot. La mare marxa de viatge amb unes amigues. Ella ja no treballa. S’ho té merescut. Està jubilada.

De fet, un parell de voluntaris la coneixen i sempre em donen records, que torno.

He quedat per sopar amb companys de feina. Abans sempre em disculpava, però no em puc aïllar de la gent del meu voltant. De fet, son gent que fa anys que conec. Des d’abans. De quan era amb el Lluís, que solía venir a la feina a esperar-me quan sortia tard, després d’una reunió o un claustre. Ara surto sola i camino amb el pes del record.

Em costa passar pàgina. Ja va dir la Lali que substituïa amb dolços. Sort que rebutjo alcohol i mai m’agrada fumar.

Pensant en el fum em fa fastic. Ell encenia un darrere altre. Quan eren en la intimitat em molestava, però no li deia. No el volia molestar. Acceptava com era. 

Havien estat companys desde l’Institut. Ell m’anava al darrere. Un parell de cursos per davant meu. Deia que sóc bonica. Era.

No em sento maca. Miro al mirall i no m’agrada el que veig. La tristor als meus ulls ho omple.

Quan em van diagnosticar depressió no ho acceptava. No dormia ni menjava. Vaig ser un curs de baixa.

Mai m’havien cridat l’atenció, pero la direcció del centre em va dir que m’ho fes mirar, que no podia donar classes en aquell estat. Plorava per qualsevol cosa. M’havia aprimat tant que vaig haver de reduir dos talles a la roba, perquè la que tenia em penjava.

Ara ben al contrari. Tot el que portava abans està a unes capses a les golfes. Haurien de portar-lo als contenidors o al punt verd.

No es molt, perquè mai he tingut de més. Segueixo amb l’armari individual. La mare té molta més. Li agrada tot. Sovint ve carregada de borses. Més per les rebaixes. 

Quan era petita el pare va patir un accident. La mare no va refer la vida amb cap altre home. Ella diu que per ella només hi ha hagut un. Es va dedicar a nosaltres dos. Com que la pensió no era suficient, va treballar fent hores de acompanyament a malalts hospitalitzats. Ella havia fet estudis adients. Crec que eren cursos de formació, pensant en quan ens féssim grans.

La tieta es cuidava de portar-nos i recollir-nos a escola. No sempre. Depenent del temps que havia de ser fent feina. Moltes nits hi era. Llavors, la tieta venia a casa. No volien portar-nos d’un lloc a l’altre. Ella no ha tingut fills ni marit. Diu que nosaltres em sigut tot per ella. És la germana del papa. Amb la mare s’avenen molt bé.

Voldria 2

 Em canso. No ho puc negar. Però ja he superat els quaranta, no és com quan tenia vint anys.

Quan arriba la calor, no ho puc suportar. Em costa caminar.

Els gelats no treuen la set. Hauria de fer canvis. Si fos capaç de beure només aigua fresqueta. L’avia li ficava un rajolí de vinagre o llimona.

El dolç em domina. La xocolata. Les galetes. Els pastissos. En menjaria sense parar. Com ho puc evitar?

A vegades menjo fruita. Molta. Em deixo el sou en tot el que m’agrada menjar.

M’he oferit a un voluntariat de menjador social. No sé si es encertat. Pot ser és un insult pels qui passen gana.

Amb tants dubtes, he deixat de costat les pors i he començat preparant els pícnics que els hi donen a tots els que ho demanen.

Sembla que abans de la Pandemia els hi servien al menjador, però ara, per seguretat, i perque les necessitats són moltes han decidit fer-ho així.

Tots els dies menjo el mateix que repartint. Deixo uns diners a la bústia, perquè no m’ho volen cobrar. Diuen que em correspon.

Mengem després del repartiment.

No haver de mirar als ulls a les persones que fan cua, em relaxa.

Sembla mentida, però he fet amistats amb altres voluntaris. Molts són persones jubilades.

Menjar el just, també em fa bé.

M’animen a fer el torn de repartiment, perquè així podré fer com ells, que van rodant la feina durant la setmana.

Començaré després del mes de voluntariat.

També tenim gent que fa aquesta tasca per condemna judicial.

Les cues de la fam són a molts barris. 

També hi ha espais d’acollida perquè la gent que ho demani pugui fer una dutxa. A aquest servei entraré a l’estiu, quan tingui vacances, perquè ara no m’ho puc permetre.

L’ombre

 L’ombra 

L’ombra fa vida

Dona dimensió i forma

L’ombra omple l’espai

Conta amb la llum per ser-hi

L’ombra amaga i dona suport

Dona temps, abans de despullar-se a la llum que la provoca

L’ombra és l’altra cara de la claror

Sense ella res té dimensió

A l’ombra la frescor, quan fa calor

Un món sense ombres, és un món sense contingut

La vida fa camí entre les ombres de llum i foscor

Amago a l’ombra les meves pors

Travesso l’horitzó sense saber on sóc

És l’ombra la claror del descans de la ment, concedint-me calma i serenor

Voldria

 Em voldria aprimar. No gaire. Voldria controlar el meu pes, per no haver de fer canvis de talla tant sovint.

Al final ja no m’agrada portar pantalons.

No mi veig, però crec que tothom ho veu.

Porto roba ampla. Vull amagar-me.

Em recordo menys grassa. Amb energia i amb ganes de fer coses.

Ara estic mirant pantalles.

He fet moltes dietes.

Els metges no m’han donat solucions miracle.

Tot són sacrificis per no res.

A més m’afecta l’humor. Estic amargada.

No ho manifesto. Faig veure que estic bé, rient i fent acudits.

A escola els nens i nenes no em miren malament, tot el contrari. M’estimen. Estic a infantil. Jugo amb ells quan toca, i oblido els meus límits.

Em poso samarretes divertides. Diuen que sóc guapa. No mi sento, però ho agraeixo.

La lectura és el meu refugi.

No tinc amigues. Les tenia, però m’he allunyat.

Al principi, quan em vaig adonar de que menjava de més vaig evitar trobar-me amb gent. Tothom podia menjar de tot. M’ho semblava.

És cert que vivim sotmeses a regles que ens condicionen, però la salut també perilla.

M’he fet un forat on ficar el meu cap i no escoltar el que no vull sentir.

La mare sempre assenyala el meu sobrepès. Intenta per tots els mitjans controlar els meus àpats. Això fa que amagui molts aliments, per no haver de sentir-la.

La meva cunyada és molt prima. Massa. Em mira amb disgust, però no gosa dir res. Amb la mirada ho diu tot.

No fa gaire, em van dir d’unes injeccions. No aniré a cap metge a demanar-li. No prendrè medicacions. De fet, em vaig començar a engreixar quan vaig prendre per la depresió, quan en Lluís va fer-me una de grossa i no li vaig perdonar, deixant la relació.

He trigat a superar la separació. No em refiu de ningú.

Ja poden dir que envelliré amb gats.

El Gere és l’únic que no mira si peso més o menys. Ja voldria jo envellir amb ell.

Visc amb la mare, pero ho porto bé. A part del tema del menjar, no hi ha friccions.

Entro i surto sense donar explicacions. Ella també.