Em voldria aprimar. No gaire. Voldria controlar el meu pes, per no haver de fer canvis de talla tant sovint.
Al final ja no m’agrada portar pantalons.
No mi veig, però crec que tothom ho veu.
Porto roba ampla. Vull amagar-me.
Em recordo menys grassa. Amb energia i amb ganes de fer coses.
Ara estic mirant pantalles.
He fet moltes dietes.
Els metges no m’han donat solucions miracle.
Tot són sacrificis per no res.
A més m’afecta l’humor. Estic amargada.
No ho manifesto. Faig veure que estic bé, rient i fent acudits.
A escola els nens i nenes no em miren malament, tot el contrari. M’estimen. Estic a infantil. Jugo amb ells quan toca, i oblido els meus límits.
Em poso samarretes divertides. Diuen que sóc guapa. No mi sento, però ho agraeixo.
La lectura és el meu refugi.
No tinc amigues. Les tenia, però m’he allunyat.
Al principi, quan em vaig adonar de que menjava de més vaig evitar trobar-me amb gent. Tothom podia menjar de tot. M’ho semblava.
És cert que vivim sotmeses a regles que ens condicionen, però la salut també perilla.
M’he fet un forat on ficar el meu cap i no escoltar el que no vull sentir.
La mare sempre assenyala el meu sobrepès. Intenta per tots els mitjans controlar els meus àpats. Això fa que amagui molts aliments, per no haver de sentir-la.
La meva cunyada és molt prima. Massa. Em mira amb disgust, però no gosa dir res. Amb la mirada ho diu tot.
No fa gaire, em van dir d’unes injeccions. No aniré a cap metge a demanar-li. No prendrè medicacions. De fet, em vaig començar a engreixar quan vaig prendre per la depresió, quan en Lluís va fer-me una de grossa i no li vaig perdonar, deixant la relació.
He trigat a superar la separació. No em refiu de ningú.
Ja poden dir que envelliré amb gats.
El Gere és l’únic que no mira si peso més o menys. Ja voldria jo envellir amb ell.
Visc amb la mare, pero ho porto bé. A part del tema del menjar, no hi ha friccions.
Entro i surto sense donar explicacions. Ella també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada