Va marxar per sempre.
Casa ja no era casa.
Havia estat casa nostra.
Després ja no tornava a casa.
Anava on era el pare.
Ella, la mare havia estat la seva ànima.
No m’enyoro de les seves parets, ni del seu sostre, perquè sense la mare ja no em sentia a casa.
Entre ella i el pare no van arribar a ser els cinc anys que calien per poder tenir-los al mateix racó al cementiri.
Però jo crec que ells són en una altra dimensió i els seus cossos ja no són ells. Eren el seu lloc terrenal, res més.
El meu oncle.
Un home com cal.
Per nosaltres va ser un regal.
La germana de la mare i ell es van casar a una església del barri de Sans a Barcelona.
Em va fer molts regals. No materials.
De petita, al juliol a prop del meu tiet vaig veure el món amb altres filtres.
Ell es va professionalitzar passant per l’escola Massana. De segona feina era fotògraf. Em va acostar al seu món.
També havia format part d’un grup tocant l’harmònica.
El jazz era la seva passió. M’ho va encomanar.
Ell registrava en cassets de la ràdio. Tenia tota una col·lecció de cintes amb tot anotat.
Treballava els guarniments dels mobles, tallant la fusta amb les seves mans, però les màquines el van fer fora. Es va haver d’adaptar.
Era un home molt exigent. Criticava qui parlava malament, tant en català com en castellà. Sobretot als presentadors de televisió.
En certa manera va tenir sort, perquè la feina la va aconseguir prop de casa. Poder anar i tornar caminant és qualitat de vida.
Vaig admirar i estimar al meu tiet.
Li deien Pep.
Un record, aquest dia assenyalat del centenari del Gaudí, que me l’ha fet recordar.
El meu tiet amb cabells blancs i bigoti, que em va treure per la finestra d’un tren de fusta quan, des d’Osca, van arribar al seu casament.
Des d’un temps passat m’emociona recordar.
Ets.
Ets l’embrió del qual sento, encara que soc d’un altre terra.
Ets el que vaig escollir anys enrere, quan encara no vivia la vida amb plenitud i no coneixia com es trenca el cor i es cura.
Ets país i món per mi.
Ets tu, ciutat i vora d’un mar tancat bressol d’imperis ancestrals.
Ets Barcelona, on no vaig néixer, però em vaig fer jo.
Soc docent. Sempre ho seré. Encara que jubilada.
Quan vaig començar anava amb Il·lusió.
Van ser anys de frustració. També de compensacions per part dels nens i nenes que tenia a prop.
Entenc que amb pujades no n'hi ha prou; però, a més a més, no n'hi ha prou. Qui és a l’aula sap que no només el desig troba solucions a la diversitat que l’escola pública ha anat acumulant.
No n'hi ha prou. La lluita demana millores reals.
