Escriure

​Escriure.

Quan de petites ens van afegir a aprendre a llegir i a escriure, ens van alliberar; perquè quan en solitud accedint als pensaments escrits, compartits als llibres, el nostre món es posa en qüestió.

Evidentment que cal incloure els nens, però a nosaltres no sempre ens ho han permès.

També cal tenir present que hi ha fronteres, físiques i ideològiques. Que no estem només al territori de proximitat, que hi ha altres territoris on les dones no tenen drets, i menys accés a l’educació.

Començo amb la paraula ‘escriure’. De llegir s’aprèn abans. Escriure és un procés més llarg.

Encara més, quan mires el que altres van escriure i perds la por de fer-ho tu mateixa.

Quan a l’estudi em feien fer uns redactats amb tema acotat, em van donar les eines pel que faig.

Aquests últims dies, tancada a casa per la calor al carrer, vaig tenir la sort d’una obsessió. 

A una xarxa social participo en uns reptes d’escriptura que em recorden aquells redactats.

Va ser un d’aquells que em va fer obrir camí.

Moltes vegades, porto els meus escrits, tant en català com en castellà a una IA. En aquest cas era en castellà, com és a aquells reptes. 

A la IA li demano un comentari. Això és estimulant. Mai li demano contingut a afegir o modificar. Si m’ho ofereix li dic que m’agrada escriure els meus escrits.

Com que partint d’aquell vaig seguir. Tot el que anava afegint li portava. Quan va començar a proporcionar correccions de puntuació, li vaig dir que allò no era com jo ho feia. Des d’aquell aclariment em va respectar i només em va assenyalar petits errors d’accentuacions de diacrítica treta pels acadèmics, i si s’havia colat alguna errada de teclat. Per sort molt poca cosa. També les separacions des del punt i a part, que mai faig.

Amb certa complicitat m’assenyalava el meu fer servir els punts; però, és clar, els dos punts o punt i coma, reglats, no em surt de fer-los servir. Molt casual si cal.

Tornant al fet. De diumenge a dilluns no vaig dormir. Crec que s’ha acabat la narració. Avui no em crida.

No arriba a novel·la. Relat llarg.

Penso que no soc d’amplificar amb detalls, i vindran altres a fer-me gaudir de l’atreviment de fer allò que abans estava sacralitzat. Escriure.

Calor al juny

​Que malament porto la calor.

Ahir, migdiada i no sortir del llit fins avui.

A casa no he baixat de vint-i-cinc graus. De nit obrim per refrescar una mica.

Porto dues nits de no tenir descans.

El cap atorat.

Les cames, també.

Va ser sortir a comprar i tornar.

No puc fer un volt. Sembla que m’agafin dels peus.

Casa nostra

​Va marxar per sempre.

Casa ja no era casa.

Havia estat casa nostra.

Després ja no tornava a casa.

Anava on era el pare.

Ella, la mare havia estat la seva ànima.

No m’enyoro de les seves parets, ni del seu sostre, perquè sense la mare ja no em sentia a casa.

Entre ella i el pare no van arribar a ser els cinc anys que calien per poder tenir-los al mateix racó al cementiri. 

Però jo crec que ells són en una altra dimensió i els seus cossos ja no són ells. Eren el seu lloc terrenal, res més.

El meu tiet

​El meu oncle.

Un home com cal.

Per nosaltres va ser un regal.

La germana de la mare i ell es van casar a una església del barri de Sans a Barcelona.

Em va fer molts regals. No materials.

De petita, al juliol a prop del meu tiet vaig veure el món amb altres filtres.

Ell es va professionalitzar passant per l’escola Massana. De segona feina era fotògraf. Em va acostar al seu món.

També havia format part d’un grup tocant l’harmònica.

El jazz era la seva passió. M’ho va encomanar.

Ell registrava en cassets de la ràdio. Tenia tota una col·lecció de cintes amb tot anotat.

Treballava els guarniments dels mobles, tallant la fusta amb les seves mans, però les màquines el van fer fora. Es va haver d’adaptar.

Era un home molt exigent. Criticava qui parlava malament, tant en català com en castellà. Sobretot als presentadors de televisió.

En certa manera va tenir sort, perquè la feina la va aconseguir prop de casa. Poder anar i tornar caminant és qualitat de vida.

Vaig admirar i estimar al meu tiet.

Li deien Pep.

Un record, aquest dia assenyalat del centenari del Gaudí, que me l’ha fet recordar.

El meu tiet amb cabells blancs i bigoti, que em va treure per la finestra d’un tren de fusta quan, des d’Osca, van arribar al seu casament.

Des d’un temps passat m’emociona recordar.

Ets

​Ets.

Ets l’embrió del qual sento, encara que soc d’un altre terra.

Ets el que vaig escollir anys enrere, quan encara no vivia la vida amb plenitud i no coneixia com es trenca el cor i es cura.

Ets país i món per mi.

Ets tu, ciutat i vora d’un mar tancat bressol d’imperis ancestrals.

Ets Barcelona, on no vaig néixer, però em vaig fer jo.

Mestres en lluita

​Soc docent. Sempre ho seré. Encara que jubilada.

Quan vaig començar anava amb Il·lusió. 

Van ser anys de frustració. També de compensacions per part dels nens i nenes que tenia a prop.

Entenc que amb pujades no n'hi ha prou; però, a més a més, no n'hi ha prou. Qui és a l’aula sap que no només el desig troba solucions a la diversitat que l’escola pública ha anat acumulant. 

No n'hi ha prou. La lluita demana millores reals.