Va marxar per sempre.
Casa ja no era casa.
Havia estat casa nostra.
Després ja no tornava a casa.
Anava on era el pare.
Ella, la mare havia estat la seva ànima.
No m’enyoro de les seves parets, ni del seu sostre, perquè sense la mare ja no em sentia a casa.
Entre ella i el pare no van arribar a ser els cinc anys que calien per poder tenir-los al mateix racó al cementiri.
Però jo crec que ells són en una altra dimensió i els seus cossos ja no són ells. Eren el seu lloc terrenal, res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada