L’espai propi

​Blanc.

Mobles en blanc.

Parets blanques.

Hi ha qui ho rebutja.

A nosaltres és el que ens cal.

Els colors: als llençols, els cobrellits, els coixins i mantes fetes a mà amb els meus dits, de ganxet o a mitja.

Portes de color de fusta. Vernís.

Hi ha elements de gris. Cadires, butaques i sofàs.

Les taules de fusta.

Un moble de saló a paret, de fusta també.

No hi ha cortines.

Encara que hi ha on ficar-les.

Les persianes, on i quan cal pujar o baixar.

Els llibres no poden faltar.

És el territori on passes hores.

Hi ha un televisor, que quasi oblido. No el tinc present, perquè fa molt que no el miro.

23 d’abril

​Quan era a Barcelona, després de la tasca a l’escola, encara que havia estat un dia de feinada, anava caminant per veure les parades de llibres i roses amb espiga i senyera.

Aquell dia, jo no portava la rosa, l’havia donat a algú de l’escola, perquè no tinc bona vibració amb les flors fora de l’arrelament a terra.

Ni els ocells a les gàbies.

La natura em cal per companyia.

De llibres soc tot l’any.

Quan la tancada de botigues, i llibreries principalment, aquest dia em vaig enyorar, i em vaig prometre anar-hi quan aquella restricció ja no fos. Així ho vaig fer.

L’abril em treu de casa cap a llibreries sovint.

Fotografia

​La fotografia.

La primera vegada que vaig fer foto, sense tenir por del sol, era amb alumnes de l’escola, de Colònies.

Poc després, anant cap a Osca, la posta de sol em va fer goig i vaig poder recollir-la.

La digitalització, per la meva dèria per captar el contacte visual, va ser un gran regal.

Quan tenia dotze anys vaig tenir la primera càmera de fer fotos, regal de l’oncle que havia estat a França des de petit; perquè anava ferit per haver tocat un artefacte, i va ser portat per la seva tia, que marxava refugiada fugint.

L’oncle de Barcelona em va iniciar en els misteris del procés de revelatge. Ell ho feia a un espai molt reduït, on hi era la dutxa.

No vaig progressar molt. Sempre portava els rodets a revelar.

Quan vaig tenir al meu abast una càmera de vídeo, vaig saber que era el meu mitjà. 

Amb la digitalització tenir el control de tot el procés, sense haver d’anar a un laboratori, sense poder seleccionar, tot va ser una gran millora.

Actualment, els espais on compartint estan molt saturats.

Encara hi ha qui aprofundeix i treu de la fotografia el que pot.

Gaudeixo quan el contacte visual em fa aturar i fer una selecció enquadrant.

Llegir teatre

​Veient https://vm.tiktok.com/ZNRV8CCRh/ em fa recordar les lectures primeres, abans o durant els divuit anys. Llibres de teatre que en préstec treia a la biblioteca de l’Institut on estava estudiant.

A la televisió teníem una programació on podíem veure interpretacions teatrals. No m’ho perdia mai.

Em ve de gust tornar als textos teatrals.

Una vegada, a la UOC vaig fer un curset d’estiu amb temàtica semblant. El guió de cinema.

Diumenge. Migranya

​Quan m’he despertat, dubtava si era dilluns o diumenge. Ho he resolt abans d’aixecar-me.

Quina davallada de temperatures. Fa fred.

Sento els ocells que són als arbres propers.

Ahir van gaudir dels nens. La nena tot ho vol aprendre. Ja comença a agafar els mecanismes amb el ganxet, però es queixa per no tenir resultats com voldria. Li manca persistència. Aviat es cansa i vol fer un altra cosa. Diu que s’avorreix demanant que li resolguin. Estem parlant d’una noieta de vuit anys, de l’octubre.

Jo, amb migranya. Abans d’aixecar-me he pres la pastilla que havia deixat a la tauleta de nit.

Les nou i mitja, dos quarts, i set graus. Pluja que sembla s’està apropant. Dins de casa no fa tant fred.

Dissabte. Migranya

​Havia començat un nou llibre. El vaig haver d’abandonar. La migranya no només amb mal de cap. No podia veure per llegir. Unes distorsions que cada vegada tinc més sovint.

Pot ser els canvis sobtats de temps i temperatures. Qui ho sap.

Avui em quedo a casa.

La primera vegada que vaig patir la interferència visual pensava que eren els ulls.

El fet de ser una de les poques persones que amb el temps ho patim més, a vegades em desconsola.

Per última opció una cullera de sal dissolta amb un got d’aigua.

Crec que em va estabilitzar bastant.

Per les sensacions estomacals mastego jengibre sec.

Aguanto com puc.

Com que veure per llegir es va interrompre, em va permetre pensar sobre el que estava llegint.

Havia demanat el llibre a eBiblio. Curtet. M’ho hauria pogut llegir de seguit.

Al TikTok ho havia comentat un d’aquells que parlen de novetats.

Autora Maggie O’Farrell.

Avui

Avui, millor.

Que important és dormir bé.

Encara que les queixes del cos no marxen, el descans repara, millora l’ànim.

Que plou i no farà sol. A dins tinc l’escalf a l’ànima.

Puc renovar les ganes.

Seguir el caminal traçat pel desig de ser i participar.

Vuit d’abril, el poble gitano celebra. Jo reconec la seva presència i els records de proximitat.

Vaig tenir una narració en marxa. Ara em plantejo traduir al català aquella i altres.

Era una nena d’ulls blaus i pell clara, amb uns rínxols d’or. Era gitana, però la sort o la desgràcia la va fer passos, perdent el camí de tornada.

Els records d’una petita de dos anys no es conserven.

Un noi que cuidava cabres la va cuidar i portat a on creia se’n farien càrrec, però eren temps foscos. Una dictadura amb repressió i força maltractava i perseguia a aquells que vivien fora del seu ordre establert.

Pasqua

 Som dilluns de Pasqua.

Preparo per dinar mongetes tendres, congelades.
Els ous estan preparats des de dijous, que vaig aprofitar a bullir-los amb unes patates amb pell, que ahir van menjar amb pollastre bullit, també congelat.
Sempre tenim el congelador ple.
A Vigo, avui no fan classes als col·legis.
Ben bé no sé per qué. Porten dies. Van enllaçar la festa local amb la Setmana Santa.
Totes les activitats relacionades les he anat veient a xarxes.
Segueixo el que té relació amb Catalunya, Aragó i Galícia.
Em fa la sensació que aquells actes revifen.
No ho veig a televisió, perquè ja fa temps que no la miro. Va ser una decisió presa per evitar la influència que rebutjo.
Com que a casa no estic sola, la televisió encesa en alguns moments. Principalment de tarda i nit. El saló és un espai on no soc.
Faig servir el llit amb coixins per mantenir recta l’esquena, de l’habitació habilitada per qui ve a passar uns dies a casa nostra. Els convidats que es conviden. A més a més, alguns dels petits i no tan petits que volen passar la nit a casa nostra.
En general, gaudint de la tranquilitat de ser cadascuna al que més li agrada.
A Vigo s’està encarint el lloguer, però hi són pisos amb prou espai per viure.

Parlar català

 Hereva d’un regne ample, on el català era per parlar.

Descendent d’aragonesos i aragonesa de ple, sento a la parla la proximitat.

A la franja ho parlen.

Allà on vaig néixer s’han castellanitzat.

Al final de l’hivern

 Al final de l’hivern, quan els dies van recuperant temps amb llum natural, sento renéixer. 

Sempre ha estat així. A la primavera, com a la natura, el meu cicle vital reviu.

Encara que soc nascuda a una terra on el temps fred és més llarg, m’he fet al clima de la vora del mar, que suavitza el fred i la calor.

Sentir la presència matinal del despertar de la terra em connecta.

A l’hivern, despertar a la foscor és frustrant.

Connecto al ritme de llum del dia. Sobretot al dels matins.

A les tardes, com el dia, vaig decaient. Venen les afeccions del cos. El desgast. La manca de creativitat.

Soc matinera. Sempre ho he estat.

Encara el fred ens arraconarà. Però la claror del sol ens animarà.