El meu oncle.
Un home com cal.
Per nosaltres va ser un regal.
La germana de la mare i ell es van casar a una església del barri de Sans a Barcelona.
Em va fer molts regals. No materials.
De petita, al juliol a prop del meu tiet vaig veure el món amb altres filtres.
Ell es va professionalitzar passant per l’escola Massana. De segona feina era fotògraf. Em va acostar al seu món.
També havia format part d’un grup tocant l’harmònica.
El jazz era la seva passió. M’ho va encomanar.
Ell registrava en cassets de la ràdio. Tenia tota una col·lecció de cintes amb tot anotat.
Treballava els guarniments dels mobles, tallant la fusta amb les seves mans, però les màquines el van fer fora. Es va haver d’adaptar.
Era un home molt exigent. Criticava qui parlava malament, tant en català com en castellà. Sobretot als presentadors de televisió.
En certa manera va tenir sort, perquè la feina la va aconseguir prop de casa. Poder anar i tornar caminant és qualitat de vida.
Vaig admirar i estimar al meu tiet.
Li deien Pep.
Un record, aquest dia assenyalat del centenari del Gaudí, que me l’ha fet recordar.
El meu tiet amb cabells blancs i bigoti, que em va treure per la finestra d’un tren de fusta quan, des d’Osca, van arribar al seu casament.
Des d’un temps passat m’emociona recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada