Remors

 Moltes vegades les fotos que miro de quan era petita o joveneta em remouen sentiments de memòria oblidada.

Solen ser records foscos, de situacions tenses abans de la posada en escena.

Menyspreada per ser la nena. El germà era a una estima més alta.

El pitjor ha estat veure que ell des del seu privilegi no feia res.

Quan em vaig identificar feminista sortia del desori familiar, on la mare i jo no ens menjaven les millors peces del pollastre. On primer se servia el pare, escollint per ell el millor, després el meu germà, en acabat jo, i finalment la mare. Acceptat i interioritzat.

Al matí havia de fer l’habitació del meu germà i la meva. Inclús rentar-lo mitjons i calçotets. Era la meva obligació.

Els familiars tenien comportaments semblants.

Havies de parar i desparar taula. Mantenir la neteja. Escombrar, treure la pols i fregar el terra agenollada, cada dia.

La cuina havia de quedar sempre endreçada.

Que estudiés no em deslliurava de les meves obligacions.

Tenia conflictes. Em queixava. No entenia el fet d’haver de fer allò pel fet de ser noia.

Una vegada, el pare em va dir que això era el que em caldria fer quan em cases. Vaig contestar de males maneres, dient que mai em casaria.

Vaig fer la meva revolució. Però sense transparència.

A casa dels pares i amb la família no vaig ser com era de debò.

Mantenia les aparences, evitant confrontar amb ells.

El silenci, que crec ells també volien.

Això té un preu.

El vaig haver de pagar. El cos acumulant tensions i emmalaltint.