Cartes a la meva mare

​ Mare

Mare em sento buidada des que tu no hi ets.

Segueixo a la vida, seguint el teu model.

Vas ser far.

Encara ets quan em miro als reflexos de fotos i miralls.

Gestos teus que trobo als meus.

Paraules que hauries dit.

Tant suport que em vas donar.

Eres ferma.

Eres forta.

Mai vas defallir.

Va costar molt no poder parlar cada dia.

Deies que era com si fos al teu costat.

Eres més o menys a la meva edat que jo et trobava forta i decidida.

Et llegia el que escrivia.

T’ensenyava les fotos i vídeos que feia.

Compartia amb tu part del meu univers creatiu.

Em sentia feta costat.

No necessitava més.

Un dia assenyalat com aquest fa forat i ferida, però ja ho deies, cadascú té un temps per viure.

Hauria volgut que el teu fos més llarg.

Era febrer. Amb fred. Tant que gelava l’aigua del basal del parc, on havien tingut casa nostra sent petita i joveneta.

Un parc que vau gaudir, el pare i tu durant temps, trobant-vos amb veïns i veïnes.

Et recordo amb flaixos de moments diferents de la nostra vida.

Sempre t’havia escrit en castellà, però avui ho faig en la llengua que vaig escollir, anant-me’n a on vosaltres no vau poder anar, perquè vas saber que el teu ventre em tenia a dins.

Vaig venir per retenir-te i fer-te fer front a totes les dificultats del moment cru que estàveu passant.

De petita, et volia només per mi.

Deies que els fills són de l’ànima.

Al meu germà li va tocar compartir. Ell era abans.

Mai vas rebutjar el català. Tenies una germana a Barcelona i un germà a Lleida. Nebots catalans que estimaven de tot cor.

Cunyat català que senties com germà.

Acollies a tots. Els parents vinguts de la mà del meu tiet.

La seva mare, amb la seva germana, els dos germans del tiet amb qui eren.

Aquella família era la nostra família.

Això m’ho vas deixar clar amb fets.