Diumenge de Rams

 De nou fred, però amb un dia solejat no es té la sensació, i deixat de banda l’abric no t’ho vols tornar a ficar.

Sento ocells.

Al costat un centre escolar. Diumenge poc trànsit i sense el xivarri propi de l’entorn que tant familiar és per mi.

Canvi d’hora. Trastorn de son i despertar-se.

No he sortit de casa. 

M’he aixecat més tard, i amb desgana.

Ahir va ser un dia actiu. Festiu. A Vigo enllaçant la festa amb les vacacions de pasqua.

Per què creixen les ungles a un ritme que em sorprèn?

Demà les tallaré.

De jove m’hauria agradat mantenir-les, però sovint alguna es trencava. Les pintava. La meva tia D, germana del pare, em donava els esmalts quan estaven a punt d’acabar-se.

Jo dibuixava princeses i feia vestits pintats amb aquells colors del pinzell que ella havia fet servir.

Quan tornava de casa seva, sempre portava les ungles pintades. Ben jove, perquè en aquell temps anava pel carrer sense perills ni pors, amb menys de deu anys.

No calia que m’acompanyés ningú. No com ara, que cal mirar per on va la canalla, i amb qui va.

Avui era dia de vestits de primavera. Roba d’entre temps, deien.

La mare em cosia faldilles i vestits, i feia jerseis i mitjons.

Sempre estrenava el dia de Rams.

Avui unes calces, per no trencar amb tradicions familiars.

Pot ser, també puc posar-me uns mitjons nous, perquè amb la fresqueta ho agrairé.

Des que estic jubilada compro el bàsic i necessari. Sort que mantinc les mides, més o menys.