Passat el temps, miro enrere i penso d’on he sortit.
Ja no amago sota l’ala les meves incongruències. Encara que tinc molt per millorar.
Mai més podré confiar.
Van ser moments de la meva vida.
Costa viure sense estimar. Sense una mirada còmplice que et faci sentir que no estàs sola a la vida, però aquesta es la meva realitat.
Omplir el forat amb menjar no era solució.
Van ser mesos de teràpia i medicacions.
Encara no controlo del tot. Sort dels medicaments que silencien l’ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada