Si tornés? No es pot tornar enrere. Si pogués? Aquell moment del passat el voldria esborrar, anul·lar, treure del temps i fer miques. Però no es pot canviar res. Inclús patim de fer allò que sabem no ens convé. Com ara menjar sense control i a hores diferents, sense tenir en compte la qualitat dels àpats.
Després dels dubtes, no vaig anar al centre de salut mental. Ho vaig rebutjar com a residència permanent. Vaig decidir anar-hi cada dia, menys el cap de setmana i festius, mentre estigues de baixa, per mantenir seguiment.
M’ha anat bé. Estic estable. Amb la mare a casa més.
Hauria de tornar a la feina i al voluntariat. A veure si em donen l’alta.
M’he engreixat més. La medicació i la meva voluntat no juguen a favor.
La mare va recriminar el meu germà per no haver mantingut contacte amb mi, els dies que era a fora. Jo no hi conto amb ell. Som tan diferents! Només el petit. Ell m’estima. Ho vaig trobar a faltar aquells dies, però, com diu la meva cunyada, ningú em retreu i podria haver trucat jo per parlar amb el meu nebot.
No podia. Em veia desgrenyada i amb ulleres sota els ulls.
Aquells dies la meva higiene personal es va ressentir molt. Tant que soc de dutxa diària, no em dutxava. Era un moment molt dur a la meva existència. Sort que em vaig cargolar en mi mateixa i no vaig tenir esma per fer res. Hauria fet quelcom que no vull ni nomenar. Són pensaments intrusius que vull que desapareguin.
Ningú ho havia previst. Diu la psiquiatra que tinc una ferida profunda. Que aquell noi em va desmuntar i la meva autoestima baixa cal reforçar-la.
Escric perquè ella m’ho va proposar, però només perquè trobi el fil i pugui sortir del laberint profund on estic enfonsada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada