Quan la mare va tornar jo era a un caos impossible d’endreçar. Aquella solitud em va fer molt de mal.
Quan tornava a casa, el món em queia a sobre. Inclús vaig descuidar-me de canviar la sorra del Gere. Pobre. Ni l’olor em va fer veure que calia fer.
La neteja dels espais també va patir el meu entrebanc.
Van ser deu dies. Durant aquell temps no em vaig comunicar amb el meu nebot. M’avergonyia i no volia fer la trucada de les tardes. Ells no ho van fer tampoc. Segurament tenien prou amb la que segurament li feien a la mare. I com que ella no em va trucar en cap moment, perquè amb els missatges escrits teníem prou, van passar els dies sense massa comunicació.
També es va ressentir de nou la meva activitat a escola. Sort que van ser pocs dies, perquè les vacances de pascua van ser a l’inici de la meva carencia emocional.
Remoure sentiments del passat em fa molt de mal. Hauria de saber passar pàgina, però no puc. El meu cap va a la seva. No ho puc controlar.
Quan la mare és a casa puc estar en contacte amb la realitat i no remenar massa.
Sort que va tornar a temps. Un dia abans de tornar a escola, per tenir la mona amb nosaltres. La tieta es va empenedir de no haver vingut a casa aquests dies, quan va saber de la meva recaiguda. Ella té les seves amigues i, com que ja no s’ha de cuidar de nosaltres com quan eren petits, pot estar dies sense que ens veiem o comuniquem.
Segurament la mare li va explicar com em va trobar quan va tornar del viatge.
Ara es plantegen que quedi a un centre durant un temps. La psiquiatra ho va suggerir quan va saber dels meus pensaments autodestructius.
Un permís especial a renovar mentres hagi de ser, seguint la teràpia i seguiment proper, tancada a aquell lloc que abans deien psiquiàtric.
Ho he d’acceptar. No m’ho poden imposar.
Tinc les meves pors. Hi ha tantes històries que dubto si em podré adaptar a ser tancada en un sistema de control i seguiment.
La mare plora. No voldria tenir-me fora de casa. Ella diu que em cuidarà, però el que no recorda és com em poso moltes vegades, quan em vol controlar.
Diuen que puc provar. Que si en un mes vull deixar-lo podré tornar amb la mare, però no mi veig tant de temps sense llibertat de moviments.
El meu desordre alimentari és un síntoma, diu la psiquiatra. Amaga un buit molt profund i arrelat.
Quan em pregunta, penso molt que dir. No tot ho vull compartir.
La meva ment crida i jo faig silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada