Han passat anys. Això sembla res i molt. Pels meus sentiments és com si fos ahir. Després de deixar-ho hagués fet el possible per tornar. Sort que no ho va propiciar i jo no vaig tenir coratge per anar cap a ell.
M’hagués arrossegat i li hauria demanat perdò. No sé quin va ser l’impuls i la força que em va dur a tallar amb ell.
M’empenedi moltes vegades. Plorava i anava com anima en pena. Si em trobava a prop seu, tremolava i sortia fugint.
Tenia por de la seva violència. No m’ho perdonaria mai. Com havia gosat negar-lo? Com m’havia atrevit?
Així va ser com vaig caure al pou profund de la depressió i vaig tenir pensaments foscos que per sort no vaig seguir.
Era massa jova. No havia superat el procés maduratiu propi, pel fet de ser sempre amb ell al meu costat.
He parlat de les meves pors. El coneixia prou, per saber que no li podia portar la contrària, que em volia dòcil i bonica.
Despertar d’aquella terrible vivència ha estat tot un procés, pel que he hagut de travessar acompanyada de sessions i medicacions.
Encara tinc els recursos per no recaure i tornar a l’abisme fosc dels meus pensaments.
Ell no va trigar a tenir una altre al seu costat. Això em va perforar. Un dolor físic em va atravessar quan el vaig veure rient amb ella.
Per evitar trobar-los de nou vaig deixar d’anar als llocs on solien.
Encara, si el veig, sentó un vuit a l’estomac.
Ja no vull ser al seu costat. Ni com amic. M’ha fet molt de mal.
Mai podré refer la meva vida, però la puc millorar.
Hi ha rutines que alleugereixen la càrrega del passat.
No sento res. He anul·lat emocions per sobreviure.
Voldria oblidar. Néixer de nou. Tornar a començar.
No puc. No hi ha manera de reparar el que s’ha espatllat.
No em puc obrir als altres. Em sento sola. Estic sola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada