dilluns, 2 de març del 2026

Voldria 6

 Els pensaments s’ho mengen tot, i jo afegeixo sucre i greix.

Van ser molts anys de no ser jo mateixa.

Si no M’hagués fet nòvia del Lluís hauria tingut moltes oportunitats. La principal, fer amistats reals. Les meves amigues no han existit mai.

Eren els nostres amics. De fet, els seus.

Crec que la tieta ho intuïa. Ella hem feia preguntes incomodes que jo evitava contestar.

Quan en Lluís va començar a treure la seva sense dissimular, jo em vaig començar a sentir extranya. Em vaig fer culpable. Què havia fet malament?

Ell em deixava de parlar uns quants dies. No es comunicava de cap manera. Jo esperava. Pensava revisant tots els gestos i moviments del últims moments. Estava desconcertada. Quan tornava, com si res, no em donava cap explicació. Jo no m’atrevia a preguntar, però esperava que em digués quelcom, perquè m’havia tingut fora i no savia perquè.

Quan estava de bones, sortíem i feien moltes coses, però cap dia m’aixecava amb plans previstos. Era estar a punt pel que proposés i no tenir altre cosa a fer, o deixar-la sense raons. Con ara, quan una companya m’havia dit d’anar a comerços de roba per passar la tarda. En aquella ocasió ell estava desaparegut des-de l’últim cap de setmana, i ja eren a divendres.

Hagués pogut dir que ja tenia un pla traçat per aquella tarda, però crec que tenia por de dir-li i que em castigues durant més temps.

La meva autoestima era nula. Depenia de la seva aprobació i del seu consentiment. Ara ho penso i no m’ho crec. Com vaig caure sota la seva mala influència?

En realitat, actualment estic curant ferides no físiques.

La seva ombra m’anulava del tot.

D’estudis m’anava més que bé, però de vida suspenia.

Amb aquesta càrrega que arrossegu em costa gaudir del que visc.

El pitjor és que em tanco amb els demés. Em considero culpable. Si va actuar així és per que jo sóc una bleda. Hauria de dir era. Saber-ho és el primer pas per sortir-me.

El menjar de més és la meva manera de fugir de mi mateixa.

Plantejar-ho sembla fàcil. El forat a l’estomac és un fet inevitable.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Primer dissabte de primavera a Vigo

 Avui ha estat un dia regalat. A la matinada algú ha trucat insistint. Quan he respost el buit ha estat la resposta. Eren poc més de les cin...