Hi ha qui té un amic invisible. Jo tinc al papa.
Quan era petita compartia amb el meu germà les meves vivències, però em vaig adonar que havia de guardar silenci. Un secret que fins ara he guardat.
Ni al Lluís li vaig explicar. Sort, perquè avui em trontollaria si ho sabes, després lo malament que ens ha anat.
Que el Lluís hagués tingut intimitat amb una altra persona no em preocupava. Havien començat massa joves, com per tancar experiències. El que no vaig aceptar es altre cosa. No ho diré mai. No voldria deixar constància en lloc. És cosa de’ll, jo em vaig deslligar.
Quan miro enrere, veig un passat on ell ho era tot. Jo no m’havia construït. Depenia de la seva mirada. Havia aprés a interpretar les seves reaccions. No m’ho deia. Era prou un gest subtil per saber que aprovava o no el que fos. La meva opinió no era meva, era el mirall de la seva. Em vestia, pentinava i maquillava d’acord a la seva aprovació.
Em gratificava sentir que em valorava, però m’equivocava.
Quan vaig dir no, ni jo mateixa donava crèdit de la meva rotunda decisió. No seria un apèndix seu. No sé ni com ho vaig saber detectar. Crec que va ser intuïció.
Era la seva joguina. La seva nina. Ell volia jugar amb nines. Jo volia estimar i viure.
La mare no va dir res. Encara que sempre havia manifestat afinitat amb ell, crec que em va posar pel davant. Sóc la seva filla. Si decideixo deixar la relació tinc les meves raons. Suposo que es va fer moltes preguntes, però mai ha tocat el tema. A vegades diu que m’hauria de cuidar. Que anar a peluqueria em pujaria l’ànim, però no insisteix.
El cas es que no em ve de gust que em tallin ells cabells i em fiquin químics. Amb cabell llarg no cal. Quasi sempre ho porto recollit en una cua. No em molesten algún que han sortit blancs. Són els meus reflexes naturals.
Com que són de les altes, em puc permetre no du talons.
Avui dia hi ha calçat còmode.
A la feina s’agraeix.
Cada dia m’aixeco d’hora, vull fer la dutxa diària amb temps i anar caminant a l’escola, aprofitant que estem aprop del passeig marítim, gaudim dels reflexos del sol naixent sobre l’aigua.
Faig fotos que no comparteixo i em guardo a l’ordinador que no tinc connectat a Internet, amb una petita càmara. Ja he canviat de càmara moltes vegades, perquè les digitals han anat millorant, però no porto de les últimes. Avui dia els mòbils les estan superant. Em plantejo desplaçar-les definitivament. Ja he fet servir la del mòbil i em fa el pes.
El cel i l’horitzó són els temes preferits. Al llarg dels dies no es repeteixen mai. També m’agraden detalls vegetals. No vull retratar la gent del carrer. A mi mateixa em faig sovint en els reflexos a vidres o miralls. Vull mirar com pot ser em veuen els altres, encara que sé del cert que jo mateixa no mi veig, ni em veuré mai, que hi ha una distorsió preceptiva que te a veure amb com jo em veig a mi mateixa.
Estar amb nens m’alegra la vida. El meu nebot més, però ens veiem poc, perquè el meu germà és lluny i només ve en dates assenyalades i per pocs dies.
Mantenim contacte diari per vídeo conferència. Ell fa la trucada a la mare al vespre, perquè el petit parli amb nosaltres i no perdi el contacte.
En Joanet és molt guapo. No perquè ho digui jo. Diu la tieta, germana del papa, que és igual que el meu pare quan era petit. No hi han moltes fotos, però crec que te raó.
Amb el meu germà ens hem allunyat bastant. No va agafar bé la meva ruptura amb el Lluís. Sempre diu que vaig ser boja de deixar-lo. Que amb ell estava millor. Què sap! No li faré entendre. És la meva intimitat.
M’agrada el cinema, el teatre i la música. Abans, amb el meu novio anaven. Ara vaig sola. No em preocupa la gent. A vegades vaig a algún concert amb la mare i la tia. Les convido. Mai si neguen. A elles ells agraden els concerts de diumenge al matí. Fem totes les temporades. M’ho puc permetre.
Anar a prendre algo, normalment no ho feia, però estic fent canvis. Ja no rebutjo suggeriments de companyes i companys de feina i dels que estem en el voluntariat.
Aquests canvis m’estan beneficiant, ja no estic tot el dia picant.
He reduït una talla de cintura. Sort que no porto faldilles o pantalons, però ho veig als chandals. El meu armari està que peta. M’hauria de desfer del que no em cal. A un altre li faria profit.
